Va ser en el segle v o a començaments del vi -abans a l'Orient que a l'Occident- que es va esbossar, a poc a poc, una festivitat litúrgica per a commemorar l'esdeveniment de l'Assumpció de la Mare de Déu al cel. En un principi, es limitava a desglossar una altra celebració, ja tradicional, consagrada al misteri de la Maternitat Divina, que incloïa els diferents aspectes que es referien a la Mare de Déu. La nova festivitat va tardar prou temps a trobar la uniformitat dins del conjunt de l'Església, tant en la fixació del nom i de la data, com en l'elecció dels texts bíblics i dels formularis litúrgics que assenyalaven el seu contingut.

Els documents litúrgics més antics que es relacionen amb el que designem mitjançant el terme Assumpció preferien usar altres noms: dormició, repòs, trànsit, migració, deposició, pausa, naixement (al cel o al paradís)... de la Mare de Déu o de Santa Maria. Amb esta sèrie de noms, les diverses litúrgies manifestaven la creença que la Mare de Déu no hauria acabat els seus dies en el món terrenal de la mateixa manera que els acaba la resta de la humanitat: la Mare de Jesucrist no hauria sigut víctima de les conseqüències de la mort corporal. Però més que remarcar la possible recuperació de la vida de Maria, els texts litúrgics primitius insistixen en el fet que la Mare de Déu, incorrupta, hauria sigut pujada al cel atreta pel seu Fill. Per tant, no per les seues pròpies forces, sinó en virtut d'un altre, de Déu. D'una manera diferent al que significa la Resurrecció i l'Ascensió de Jesucrist, el qual hauria recobrat la vida del seu cos pujat al cel per si mateix. Per decret de l'emperador bizantí Maurici (†602), la festivitat de l'Assumpció va rebre una data definitiva, que a més coincidix en les esglésies oriental i occidental: el 15 d'agost.

La difusió dels evangelis apòcrifs sobre l'Assumpció de Maria coincidix amb la tendència pastoral de completar, en les grans festivitats de l'any, la severa litúrgia amb la pedagogia i la participació popular a través del gest i de la imatge. En el procés que porta a considerar la festivitat de l'Assumpció com la primera festa mariana, es detecta una preocupació creixent per comparar-la amb la primera festa cristiana, la Pasqua de Jesucrist. Així, com la litúrgia pasqual fou enriquida, ja d'antic, amb una vigília durant la qual el gest i la imatge esdevenien elements fonamentals, la festivitat de l'Assumpció havia de tindre unes característiques semblants. Durant el pontificat de Sergi I (687-701) la festa litúrgica de l'Assumpció a Roma era precedida d'una processó espectacular.

Es tractava d'una verdadera manifestació religiosa que recorria diversos carrers de la ciutat durant la vesprada, la nit i fins l'alba del dia 15 d'agost. La processó partia del Laterà, la basílica més important i el lloc de residència del papa, i s'acabava en Santa Maria la Major, l'església principal consagrada al culte de la Mare de Déu. Presidia la processó el quadro axeporita (no dissenyat, segons la tradició, per mà d'home) del Salvador, el més venerat de Roma, envoltat de dotze personalitats ciutadanes i de dotze sacerdots (l'al·lusió als apòstols era evident). El pas del quadro era aclamat per la gent. En arribar a Santa Maria la Major, el quadro era perfumat amb encens pel papa. Tot seguit es col·locava damunt de l'altar consagrat a la memòria de la Mare de Déu amb grans aclamacions populars.

En els segles xii i xiii, diversos documents ens testimonien no sols l'estesa devoció popular per l'Assumpció, sinó també el lloc remarcable que la festivitat ocupa en els pontificals, breviaris, himnaris, homiliaris, etc. En tot el procés de difusió del culte popular al misteri de l'Assumpció jugaren un paper molt important els canonges regulars de Sant Ruf d'Avinyó (Occitània), els quals es van establir, sobretot, en el part occidental i al sud de Catalunya, molt concretament, a Tortosa i en l'àrea de la demarcació eclesiàstica corresponent que va arribar fins a València. Cal destacar que la catedral de Tortosa, reedificada en el segle xii, a més d'estar consagrada a la Mare de Déu, esdevingué un lloc de pelegrinatge pel fet de custodiar la suposada cinta o cinturó de Maria, i que, segons alguns evangelis apòcrifs, va llançar a sant Tomàs apòstol en el moment en què Ella pujava al cel. També en estos segles es propaguen les imatges, les pintures i els santuaris dedicats a l'Assumpció de Maria per tot el nostre territori.

En l'Edat Mitjana proliferen les festes assumpcionistes amb processons solemnes i l'exposició d'imatges de la Mare de Déu en el seu trànsit, com han posat de manifest els estudis de Josep Romeu, Francesc Massip, Ramon Miró o Pep Vila. En alguns casos, estes mostres donaren lloc a escenificacions més complexes, com el drama litúrgic de Santa Maria de l'Estany o les celebracions de Lleida, Palma de Mallorca, Barcelona, Tarragona, València o Elx.

En el segle xx arribà a l'etapa final la definició dogmàtica de l'Assumpció de Maria en la vida de l'Església. L'1 de novembre del 1950, després d'haver arreplegat durant anys el sentiment dels fidels i l'opinió dels seus bisbes, el papa Pius XII manifestà en la constitució apostòlica Munificentissimus Deus: «en virtut de l'autoritat del Nostre Senyor Jesucrist, dels benaventurats apòstols Pere i Pau, i nostra, proclamem, declarem i definim que és dogma divinament revelat que la Immaculada Mare de Déu, sempre Verge Maria, havent complit el curs de la seua vida terrenal, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial».

En este llarg recorregut històric s'inserix de manera particular el Misteri d'Elx, celebració festiva, manifestació de fe, catequesi dramatitzada, mostra de la inculturació profunda de la fe cristiana en la vida, la història i els costums d'un poble al llarg dels segles i les generacions.

Maria assumpta en cos i ànima al cel, com la veiem en el Misteri, és imatge activa i bestreta de l'Església en el seu estat escatològic, alhora que motiu d'esperança per als creients. L'Església contempla Maria, assumpta al cel, segons el Concili Vaticà II, «com una imatge puríssima del que Ella mateixa, tota sencera, anhela i espera ser». La fe en l'Assumpció de Maria fa als creients refermar la seua fe en la futura resurrecció i considerar tota la realitat temporal des d'esta perspectiva.

En el Misteri d'Elx s'invita a contemplar la seua Assumpció al cel i la seua actitud materna i intercessora. El Misteri realitza, d'una manera activa i plàstica, una autèntica catequesi sobre l'Assumpció de Maria) i exposa el contingut de la fe, la seua justificació i el seu sentit. Tot el Misteri està al servici de la fe en l'Assumpció, en el qual s'invita a qui el contempla a endinsar-se en el misteri de Déu, que glorifica Maria. Així, any rere any, el Misteri actualitza i manté viva una fe i una teologia que es remunta als primers anys del cristianisme.

La presència del món litúrgic en el Misteri queda patent en molts detalls. La participació obligada de sacerdots en els papers de caràcter més sagrat: sant Pere, que presidix el soterrar de Maria, l'àngel major de l'araceli, que porta a les mans l'ànima de la Mare de Déu, i el Pare Etern, que representa Déu mateix. L'ús de vestidures i objectes característics del culte, com la creu alçada, el pal·li i l'encenser usats en el sepeli de Maria, o l'alba, l'estola i la capa pluvial amb què es vist sant Pere durant tot el segon acte de l'obra. L'execució de signes culturals com el baptisme dels jueus, la presència de ciris encesos en el moment de la mort de la Mare de Déu, etc. A més, l'origen litúrgic també es manifesta en l'absència de la dona en l'escena: els papers femenins -la Mare de Déu i les dos companyes, Maria Salomé i Maria Jacobea-, són interpretats, segons la tradició medieval, per xiquets. Finalment, els estudis realitzats sobre aspectes litúrgics en la Festaper Enrique A. Llobregat i Manuel Rodríguez posen de manifest la gran relació del Misteri amb el culte cristià en signes i en gestos com, per exemple, les reverències que fan els apòstols en la Salve davant de Maria, que s'han identificat amb els que d'algunes comunitats monacals. Per a estos estudiosos, el primer acte del Misteri, o Vespra, pot vincular-se a l'ofici de completes, mentres que el segon es relaciona amb el d'exèquies.

La devoció popular cap a la patrona de la ciutat es manifesta també en diversos detalls: la nombrosa assistència a les celebracions, l'abundant participació en actes com la Roà o les misses que, des de les quatre de la matinada del dia 15 d'agost, se celebren en el mateix cadafal de Santa Maria. També en l'interés manifest d'arreplegar fragments d'oripell caiguts del cel de Santa Maria o alguna de les fulles de la palma daurada que baixa l'àngel de la magrana, objectes de devoció que són guardats com a verdaderes relíquies i que, a vegades, passen de pares a fills.

El Misteri d'Elx és, sobretot, la festa comunitària més important de la ciutat, la Festa per antonomàsia. Així ho han sentit generacions i generacions d'il·licitans i així es manté.

El Misteri d'Elx és l'única mostra viva que ens ha quedat de les grans celebracions assumpcionistes, de les festivitats dedicades a la Mare de Déu d'Agost, que des de l'Edat Mitjana, i sobretot a partir del segle xv, s'estengueren per les terres de l'antiga Corona d'Aragó. Una festa que, en una societat agrària com era Elx fins a finals del segle xix i principis del xx, se celebra al voltant del 15 d'agost, una vegada acabada la collita de cereals -un dels principals conreus d'estes terres- i abans d'iniciar la verema tardorenca. És a dir, en un període de l'any de relatiu descans entre dos faenes agrícoles importants, en el qual es donen gràcies a la Mare de Déu per l'ajuda rebuda i per la bona collita.

La participació en la festivitat d'un públic nombrós, tant de la ciutat i del camp d'Elx com forà, especialment de les poblacions pròximes dels antics regnes de València i Múrcia, queda provada des dels primers documents que es conserven en els arxius locals. Per exemple, en 1573 el Consell il·licità, en un intent d'incrementar els atractius del Misteri, va enviar a Roma una sol·licitud perquè concedira un jubileu en la celebració de l'Assumpció i tota la seua huitava per als fidels que visitaren l'altar major de l'església de Santa Maria i la capella de la Mare de Déu de l'Assumpció en l'ermita de Sant Sebastià.

En el mateix segle xvi s'establiren algunes cises municipals com a ajuda a l'organització de la festivitat i a l'afluència massiva de visitants atrets per les meravelles de la celebració que donaren lloc a la regulació municipal, tant de tipus comercial com urbanístic. Per al subministrament de vitualles durant els dies de la festa, a partir de 1598 es va declarar lliure la venda, cosa que, amb el pas del temps, va donar lloc a una fira local situada molt prop de Santa Maria, concretament en el carrer que encara conserva el nom de la fira. Els canvis urbanístics es produïren quan es va ampliar la plaça Major de la vila, (ja que un dels motius que s'argumentaren per a fer-los era la presència de molts forasters que es reunien en aquella plaça per a assistir als actes cívics organitzats pel Consell amb motiu de la festivitat d'agost, com corregudes de bous i altres actes semblants. En esta mateixa plaça es col·locava un entaulat, on les autoritats i els seus invitats eren obsequiats amb confitures, dolços i aigua de neu portada dels pous de la muntanya alcoiana.

Com resumix un document del 1663 referit a les millores que els il·licitans volien fer en el retaule de l'altar major de Santa Maria, estes millores havien de fer-se per «causa y razón de las fiestas de Nuestra Señora de la Asunción que ocasiona venir mucha gente forastera y parece mal esté una cosa tan vieja y antigua». La preocupació del poble d'Elx davant dels nombrosos visitants que venien i vénen a compartir la Festa és constant al llarg dels segles.

La celebració està formada per un cicle de diversos actes relacionats amb l'Assumpció, entre els quals destaca, naturalment, la representació del Misteri, i tots junts i de manera inseparable formen la Festa d'Elx. En els primers dies d'agost se celebren alguns actes preparatoris, com la prova de veus, on es trien -ara simbòlicament- les veus infantils de l'obra, o la prova de l'àngel, en la qual es comprova el bon funcionament de la tramoia aèria i la serenitat dels cantors, especialment d'aquells que intervenen per primera vegada. La festivitat tradicional s'inicia la nit del 13 d'agost, amb l'anomenada Nit de l'Albà. Es tracta d'un acte comunitari que posa en marxa la celebració congregant en els terrats de les cases de la ciutat a tots els il·licitans, que durant una hora llancen coets i focs artificials en una ofrena de llum i so a la seua patrona. A les dotze en punt, des del campanar de Santa Maria, una gran palmera de focs artificials fa, com assenyalen els documents del segle xvii, que la nit es faça dia per uns instants.

Entre les dos jornades tradicionals del Misteri, és a dir, des de la nit fins a l'alba que va del 14 al 15 d'agost es fa un altre acte popular i festiu: la Roà. Milers d'il·licitans recorren amb un ciri encés els carrers de la ciutat per on, al matí següent, passarà la processó de la Mare de Déu. I, acabada la festa, entre el 16 i el 22 d'agost, es fa, com en tota celebració religiosa destacada, la huitava. Davant de la imatge de la Mare de Déu, jacent de nou, se celebren les Salves de la Mare de Déu, amb una predicació solemne i el cant d'uns gojos assumpcionistes, possiblement del segle xvii.

Hi ha molts documents que fan referència a l'ambient festiu que es viu en el Misteri. La resposta episcopal al rescripte pontifici del 1632 ja mencionava la intenció del bisbe d'Oriola de posar orde entre els fidels per a evitar excessos i actes que anaren contra la sacralitat del temple, perquè, a vegades, es comportaven com si estigueren en una festa profana. Una acta municipal del 1871 ens informa de la presència de nombrosos visitants a la ciutat, que usaven els horts, propietat de la Mare de Déu de l'Assumpció, on «pernoctan, construyendo al efecto tiendas de campaña en las que guisan los alimentos y hacen todo lo necesario para poder permanecer en esta ciutat los tres días en que se celebran dichas fiestas, pues de otro modo no podría dárseles albergue en la población durante las dichas fiestas, por la escasez de habitaciones para ellos.» D'este mateix ambient festiu que impregnava la celebració i que es traslladava a l'interior de Santa Maria se sorprenen tots els estudiosos que es van acostar a Elx a partir de finals del segle xix, com Javier Fuentes i Ponte, Felipe Pedrell o Teodor Llorente.

La Festa està present tot l'any en la ment dels il·licitants. Fins fa pocs anys, eren freqüents els jocs infantils inspirats en la representació, amb l'ús de reproduccions dels aparells aeris, especialment la magrana, que encara es poden adquirir pels voltants de la basílica. Diversos refranys i frases fetes contenien referències al Misteri o als principals elements d'este. No s'usaven solament en la ciutat, sinó que fins i tot s'arreplegaven en poblacions pròximes com a prova de la impressió que causava la Festa en els visitants. I també algunes composicions literàries populars, els famosos romanços de cordell i canya, es van inspirar en el Misteri. Se n'han conservat dos exemples. El primer al·ludix a un miracle de la Mare de Déu de l'Assumpció sobre un espectador que el 15 d'agost del 1727, en el moment que presenciava la Festa des d'una cornisa interior de Santa Maria, va caure al buit. En la caiguda, impactà contra dos espectadors que, com ell mateix, resultaren malparats. Traslladats a l'hospital de caritat sense cap esperança de recuperació, als pocs dies quedaven curats de les ferides. El segon es referix a un fet esdevingut el 15 d'agost del 1840: la caiguda de la tribuna de l'ajuntament en plena representació, sense que es produïren ferits de consideració. Este fet també es tingué com a exemple de la miraculosa protecció que la Mare de Déu de l'Assumpció exercix sobre els qui viuen el Misteri i que s'ha perpetuat en la dita popular següent: «Qui ix (o treballa) en la Festa, no mor d'accident».