Representació
Guia de la representació
Perquè pugues gaudir del Misteri d'Elx i seguir-lo en tota la seua extensió, et recomanem que imprimisques o descarregues la guia de la representació.
Primer acte La Vespra
Acabades les solemnes Vespres de l'Assumpció de la Mare de Déu, cantades sobre el mateix escenari de la Festa o Misteri d'Elx pel clero de la basílica de Santa Maria, s'inicia el primer acte de la representació sacra il·licitana, el qual és conegut genèricament amb el nom de Vespra, i es diferencia així del segon denominat Festa.
A les sis de la vesprada ix el seguici que, des de l'ermita pròxima de Sant Sebastià conduïx els actors del drama fins a l'església parroquial. Encapçalen este seguici l'arxipreste de Santa Maria, els cavallers electes i el portaestandard. Estos cavallers visten de jaqué, i els dos primers porten unes vares daurades com a senyal d'autoritat. Darrere trobem els personatges de l'obra seguits per membres del Patronat del Misteri, organisme encarregat de l'organització i la custòdia del drama assumpcionista. La breu marxa fins a la basílica l'obri la banda municipal de música que interpreta un pasdoble compost pel mestre Alfredo Javaloyes, músic il·licità, titulat El Abanico.
L'escenificació comença quan apareix la Mare de Déu i els seus acompanyants en la porta principal del temple. La Mare de Crist està representada per un xiquet de poca edat, que va vestit amb una túnica blanca i un mantell blau. Al cap porta una diadema daurada. El curt seguici està compost per Maria Salomé i Maria Jacobe, que visten de manera semblant a la Mare de Déu i porten escrits els seus noms en les diademes corresponents. També formen part de l'acompanyament dos àngels de coixí -denominats així perquè porten a les mans coixins de vellut roig- i quatre àngels de mantell. Tots estos personatges també són representats per xiquets, ja que l'origen litúrgic del teatre religiós medieval no permetia la participació de les dones.
Sona l'orgue de l'església en el moment que els xiquets que fan d'actors entren per la porta. Tant la Mare de Déu, la Maria, com és coneguda a Elx, com el seu seguici queden molt prop d'esta porta, a l'inici de l'andador, que és un corredor en forma de pla inclinat que conduïx a l'escenari o cadafal construït entre el creuer i el presbiteri. Mentrestant, l'arxipreste i els cavallers pugen per l'andador i ocupen els setials instal·lats en dos eixamplaments d'este corredor, justament al costat de la porta de l'entaulat. El xiquet que representa la Mare de Déu, mirant cap a l'altar major de l'església, canta a les seues companyes demanant-los ajuda en un dia tan important:
Germanes mies, jo voldria
fer certa petició aquest dia:
prec-vos no em vullau deixar
puix tant me mostrau amar.
Hermanas mías, yo querría
hacer cierta petición este día:
ruégoos que no me querais dejar
pues tanto me mostrais amar.
Els membres del seguici marià responen amb un altre cant en què li manifesten una fidelitat absoluta:
Verge i Mare de Déu,
on Vós voldreu anar
vos irem a acompanyar.
Virgen y Madre de Dios,
donde Vos querais andar
os iremos a acompañar.
Maria avança uns passos i, agenollada sobre els dos coixins rojos que porten els àngels que l'acompanyen, expressa el desig de reunir-se amb el seu Fill:
Ai, trista vida corporal!
Oh, món cruel, tan desigual!
Trista de mi! Jo que faré?
Lo meu car Fill, quan lo veuré?
¡Ay, triste vida corporal!
¡Oh, mundo cruel, tan desigual!
¡Triste de mí! ¿Yo qué haré?
Mi caro Hijo, ¿cuándo lo veré?
Maria, rodejada sempre del seu seguici, comença l'ascens a través de l'andador. Al llarg del camí es deté en tres ocasions. En cadascuna s'agenolla sobre els dos coixins i, mirant cap a uns grups escultòrics col·locats damunt dels pilars de la nau del temple, fa una espècie de Via Crucis rememorant la Passió de Crist.
El primer d'estos altars representa l'hort del Getsemaní, i davant mateix la Mare de Déu entona:
Oh, Sant Verger Getsemaní
on fonc pres lo Senyor aquí!
En tu finà tracte cruel
contra el Senyor d'Israel (1).
¡Oh, Santo Vergel Getsemaní
donde fue preso el Señor aquí!
En ti finó trato cruel
contra el Señor de Israel.
(1) Este cant i els dos següents se suprimixen en els assajos generals, encara que es mantenen els moviments escènics.
Uns passos més avant es deté davant de la representació del mont Calvari:
Oh, Arbre Sant digne d'honor,
car sobre tots ets lo millor!
En tu volgué sang escampar
Aquell qui lo món volgué salvar.
¡Oh, Árbol Santo, digno de honor,
pues sobre todos eres el mejor!
En ti quiso sangre derramar
Aquél que el mundo quiso salvar.
Finalment s'agenolla al costat del Sant Sepulcre i canta:
Oh, Sant Sepulcre virtuós,
en dignitat molt valerós,
puix en tu estigué i reposà
Aquell qui cel e món crea.
Oh, Santo Sepulcro virtuoso,
en dignidad muy valeroso,
pues en ti estuvo y reposó
Aquél que cielo y mundo creó.
Acabats els cants, el seguici continua l'ascens cap al cadafal. Este és de forma quadrangular, i està cobert amb una gruixuda estora dels mateixos colors que la de l'andador i rodejat d'una baraneta de barrots salomònics. Sobre la barana lluen dotze ciris que il·luminen l'escena. A l'esquerra, podem contemplar un llit cobert de vels blancs. A la dreta, hi ha huit seients destinats als personatges del seguici marià.
La Mare de Déu s'agenolla damunt del llit -de cara a la porta major del temple- i les dos Maries i els àngels de coixí i mantell se situen drets al seu voltant. Des d'este lloc la Mare de Jesús torna a manifestar el desig incontenible de trobar-se amb el seu Fill:
Gran desig m'ha vengut al cor
del meu car Fill ple d'amor
tan gran que no ho podria dir
on, per remei, esig morir.
Gran deseo me ha venido al corazón
de mi querido Hijo lleno de amor,
tan grande que no lo podría decir
y, por remedio, deseo morir.
En acabar la petició cantada de Maria, s'obrin les portes del cel que, per a la Festa, se simula en la cúpula de l'església. Este cel està format per una lona pintada amb núvols i àngels i tapa completament l'anell toral de la cúpula. Només una obertura quadrada, que coincidix amb el centre del cadafal, pot obrir-se i tancar-se per mitjà d'unes portes corredisses, les portes del cel. Pel buit que deixen estes portes comença a baixar un aparell denominat núvol o magrana que apareix -suspés d'una forta maroma- en forma d'esfera. És de color granat i l'exterior està adornat amb dibuixos geomètrics i aplics daurats. De l'extrem inferior penja una cua d'or.
Una vegada traspassada la porta del cel i mitjançant uns tirants de corda, la magrana comença a obrir-se en huit ales o gallons. En l'interior, totalment recobert d'oripell, es descobrix un xiquet que, vestit amb túnica i amb ales de plomes a l'esquena, figura ser un àngel. A les mans porta una palma daurada. El moment d'obrir-se el cel i eixir l'artefacte aeri és realçat amb música d'orgue, volteig de campanes i llançament de coets. Quan el núvol ha baixat alguns metres, conclouen estes mostres d'alegria i l'àngel, després de deixar caure un mocador ple d'oripell tallat en fragments que simulen una finíssima pluja d'or, inicia el seu cant, amb el qual saluda Maria i li anuncia que Crist ha escoltat les súpliques i accedix als seus desitjos:
Déu vos salve Verge imperial,
Mare del Rei celestial,
jo us port saluts e salvament
del vostre Fill omnipotent.
Dios os salve Virgen imperial,
Madre del Rey celestial,
yo os traigo saludos y salvación
de vuestro Hijo omnipotente.
Lo vostre Fill qui tant amau
e ab gran goig lo desitjau,
Ell vos espera ab gran amor
per ensalçar-vos en honor.
Vuestro Hijo, que tanto amais
y con gran gozo deseais,
Él os espera con gran amor
para ensalzaros con honor.
E diu que al terç jorn, sens dubtar,
Ell ab sí us vol apel·lar
alt en lo Regne Celestial
per Regina angelical.
Y dice que al tercer día, sin dudar,
Él consigo os quiere nombrar
alto en el Reino Celestial
como Reina angelical.
E mana'm que us la portàs
aquesta palma i us la donás,
que us la façau davant portar
quan vos porten a soterrar (2).
Y me manda que os trajese
esta palma y os la diese,
que os la hagais delante llevar
cuando os lleven a enterrar.
(2) En les representacions actuals només és interpretada la primera quarteta d'este cant.
Quan la magrana arriba al cadafal, els components del seguici de la Mare de Déu s'afanyen a acostar-se a l'aparell i descorden les lligadures que asseguren l'actor en la baixada. Una vegada alliberat, l'àngel s'acosta al llit de Maria i, agenollat davant d'ella, li entrega la simbòlica palma després de tocar-la amb els llavis i el front. La Mare de Déu, amb el mateix cerimonial, pren el singular obsequi i expressa al missatger de Crist un nou desig, que els apòstols estiguen presents en el moment de la seua mort:
Angel plaent e lluminós,
si gracia trob jo davant vós,
un do vos vull demanar,
prec-vos no me'l vullau negar.
Angel grato y luminoso,
si gracia hallo ante vos,
un don os quiero demandar
ruégoos que no me lo querais negar.
Ab mon ser, si possible és,
ans de la mia fi jo veés,
los Apòstols ací justar
per lo meu cos assoterrar (3).
Conmigo, si posible fuese,
antes de mi fin yo viese
los Apóstoles aquí juntar
para mi cuerpo enterrar.
(3) Este cant se suprimix en els assajos generals, encara que es mantenen els moviments escènics.
En escoltar la petició, l'àngel torna a pujar a la magrana on, després de ser lligat una altra vegada amb una forta corretja per a evitar un accident, inicia l'ascens cap al cel mentres manifesta la confirmació dels desitjos de la Mare de Déu:
Los Apostols ací seran
i tots ab brevetat vindran,
car Déu qui és omnipotent
los portarà sobtosament.
Los Apóstoles aquí estarán
y todos en breve vendrán
pues Dios que es omnipotente
los traerá súbitamente.
I, puix, Verge ho demanau,
lo etern Déu diu que li plau
que sien ací sens dilació
per vostra consolació. (4)
Y, pues, Virgen lo demandais,
el eterno Dios dice que le placerá
que estén aquí sin dilación
para vuestra consolación.
(4) En les representacions actuals, l'àngel canta en l'ascens els mateixos versos que va interpretar en la baixada: Déu vos salve Verge imperial,/ Mare del Rei celestial,/ jo us port saluts e salvament/ del vostre Fill omnipotent.
En arribar la granada a les portes del cel, s'obrin amb les mateixes mostres d'alegria que en la primera ocasió. I una vegada tancades les ales del núvol, començarà a penetrar-hi traspassant les portes.
En el cadafal, quan la magrana es troba a pocs metres del cel, els àngels del seguici de la Mare de Déu, així com Maria Salomé i Maria Jacobe, saluden la Verge fent una genuflexió davant seu, i es dirigixen als seients preparats en el part oposada de l'escenari. També s'alcen dels setials els dos cavallers electes que ixen per l'andador al carrer. Esta acció, que actualment té únicament un valor simbòlic, ens recorda l'època en què estos electes eren els cavallers que organitzaven la festa per encàrrec del Consell municipal de la ciutat. A més, dirigits per l'arxipreste de l'església, que actuava com a mestre de cerimònies, eixien a la recerca dels diferents actors que, preparats en l'ermita pròxima de Sant Sebastià, necessitaven ser introduïts en escena en el moment adequat. Per tant, estos cavallers també feien la funció de verdaders traspunts teatrals.
Moments després d'haver-se tancat el cel darrere de la magrana, els electes tornaran a ocupar els seus seients simulant, d'esta manera, que han anat fins a la capella de Sant Sebastià per a indicar a l'actor que interpreta el paper de l'apòstol sant Joan que ha arribat l'hora de la seua intervenció. Apareix, així, este apòstol al peu de l'andador, vestit amb una túnica de color blanc com a símbol de la seua puresa. A la mà esquerra porta un llibre antic de pergamí que simbolitza el seu propi evangeli. A mesura que puja pel corredor central, va fent gestos d'estranyesa per la incomprensible força que l'impulsa a recórrer este camí. Cap a la mitat de l'andador, quan descobrix la Mare de Déu agenollada en el seu llit, sant Joan camina més de pressa i saluda sa Mare amb una abraçada. També el seu cant manifesta l'alegria per una trobada tan inesperada:
Saluts, honor e salvament
sia a Vós, Mare excel.lent
e lo Senyor, qui és del tro,
vos done consolació.
Saludos, honor y salvación
sean con Vos, Madre excelente
y el Señor, que es del trueno,
os conceda consuelo.
Maria comunica al deixeble estimat de Jesús tot el que li digué l'àngel de la magrana, és a dir, la proximitat de la seua mort. A més, en acabar de cantar, entrega a sant Joan la palma daurada baixada des del cel:
Ai fill Joan e amic meu
conforte-us lo ver Fill de Déu
car lo meu cor és molt plaent
del vostre bon adveniment (5).
Ay Juan, hijo y amigo mío,
conforteos el verdadero Dios Hijo
pues mi corazón está muy contento
de vuestro buen advenimiento.
Ai fill Joan, si a vós plau,
aquesta palma vós prengau
e la'm façau davant portar
quan me porten a soterrar.
Ay hijo Juan, si vos gustais,
esta palma vos tomad
y hacedla delante llevar
cuando me lleven a enterrar.
(5) Este cant se suprimix en els assajos generals.
Sant Joan rep l'obsequi de Maria i, com va succeir en presència de l'àngel, en esta ocasió també es fa el pas de la palma -seguint un ritual de gran sabor oriental-, després de ser besada i tocada amb el front. Llavors el deixeble predilecte, com abstret, entona un cant trist i ple de sentiment:
Ai, trista vida corporal!
Oh, món cruel, tan desigual!
Oh, trist de mi! on iré?
Oh, llas, mesquí! Jo que faré?
¡Ay, triste vida corporal!
¡Oh, mundo cruel tan desigual!
¡Oh, triste de mí! ¿y dónde iré?
¡Oh, laso, mezquino! ¿Yo qué haré?
Acostant-se novament a Maria exclama:
Oh, Verge Reina imperial!
Mare del Rei celestial!
Com nos deixau ab gran dolor,
sens ningun cap ne regidor?
¡Oh, Virgen, Reina imperial!
¡Madre del Rey celestial!
¿Cómo nos dejais con gran dolor,
sin ningún jefe ni regidor?
Tot seguit, es trasllada sant Joan fins a l'entrada de l'escenari i, mirant cap a la porta major de l'església, crida els seus companys en l'apostolat:
Oh, Apòstols e germans meus!
Veniu, plorem ab tristes veus,
car hui perdem tot nostre bé,
lo clar govern de nostra fe.
¡Oh, Apóstoles y hermanos míos!
Venid, lloremos con tristes voces,
pues hoy perdemos todo nuestro bien,
el claro gobierno de nuestra fe.
Sant Joan torna a cantar a la Mare de Déu i li expressa una vegada més la seua tristor i el seu desconcert:
Sens Vós, Senyora, que farem?
E ab qui ens aconsolarem?
D'ulls e de cor devem plorar
mentres viurem e sospirar.
Sin Vos, Señora, ¿qué haremos?
¿y con quién nos consolaremos?
Con ojos y corazón debemos llorar
mientras vivamos, y suspirar.
Mentres sant Joan dedica a Maria este últim cant, l'apòstol sant Pere comença a pujar per l'andador. A les mans porta, com a representació simbòlica, unes grans claus daurades en record d'aquelles que Crist li va donar de les portes del cel. Cal indicar que este personatge -com dos personatges més que assenyalarem en el seu moment- ha de ser representat per força per un sacerdot atés el seu caràcter sagrat.
Sant Pere, fent els mateixos gestos de sorpresa que vam veure en sant Joan, puja a poc a poc per l'andador. Una vegada que es troba davant del llit de la Mare de Déu, la saluda posant-li les mans als muscles, i després abraça el deixeble estimat. Dirigint-se a Maria, canta amb veu profunda:
Verge humil, flor d'honor,
Mare del nostre Redemptor.
Saluts, honor e salvament
vos done Déu omnipotent.
Virgen humilde, flor de honor,
Madre de nuestro Redentor.
Saludos, honor y salvación
os dé el omnipotente Dios.
Alhora que ressonen les notes d'este cant, pugen per l'andador sis apòstols que simulen estranyesa. Després d'entrar en el cadafal, s'aproximen al llit de la Mare de Déu i la saluden besant-li les mans i fent una genuflexió davant seu. També saluden sant Pere i sant Joan amb abraçades d'amistat. Cal assenyalar que un d'estos sis apòstols és el mestre de capella o director musical del Misteri, que, caracteritzat com un personatge més, podrà dirigir els càntics corals de manera discreta i sense que el públic note la seua presència.
En el mateix moment, en l'andador comença una altra escena de la Festa, coneguda amb el nom del Ternari. A l'inici del corredor inclinat coincidixen tres apòstols. Cadascun d'ells entra per una de les tres últimes portes de l'església, és a dir: la porta major, la de Sant Agatàngelo i la de la Resurrecció (erròniament anomenada de Sant Joan). Un dels apòstols és sant Jaume, que vist hàbit de pelegrí: túnica, capa adornada amb petxines, capell a l'esquena i bàcul amb la carabassa per a l'aigua. Esta entrada simultània per tres accessos diferents simbolitza la trobada dels deixebles en un encreuament de tres camins. Els apòstols se saluden entre ells i, sorpresos pel el fet de veure's reunits, canten:
Oh, poder de l' Alt Imperi,
Senyor de tots los creats!
Cert és aquest gran misteri
ser ací tots ajustats.
¡Oh, poder del Alto Imperio,
Señor de todos los creados!
Cierto es este gran misterio
ser aquí todos juntados.
De les parts d'ací estranyes
som venguts molt prestament,
passant viles i muntanyes
en menys temps d'un moment.
De las partes de aquí extrañas
hemos venido prestamente,
pasando villas y montañas
en menos tiempo de un momento.
Avancen uns passos i tornen a cantar:
Ab gran goig, sens improperi,
som ací en breu portats.
Cert és aquest gran misteri
ser ací tots ajustats.
Con gran gozo, sin improperio,
somos aquí con brevedad transportados.
Cierto es este gran misterio
ser aquí todos juntados.
De les parts d'ací estranyes
som venguts molt prestament,
passant viles i muntanyes
en menys temps d'un moment.
De las partes de aquí extrañas
hemos venido prestamente,
pasando villas y montañas
en menos tiempo de un momento.
Quan acaben el cant, els tres apòstols es dirigixen cap al cadafal. Hi entren i, igual que feren els deixebles que els van precedir, saluden Maria, sant Pere i sant Joan. D'esta manera es reunixen els apòstols, tal com va manifestar l'àngel del núvol, al voltant del llit de la Mare de Déu. Només hi ha una excepció, sant Tomàs, que no apareixerà fins al final del segon acte. Els apòstols entonen tots junts un singular cant que apareix escrit en valencià i en llatí. Es tracta d'una salve dedicada a la Mare de Déu que comença amb els apòstols agenollats. Després del primer vers, s'alcen i, a partir d'eixe instant, van fent inclinacions profundes per grups de veus -tenors, barítons i baixos- a mesura que s'efectua el cant:
Salve Regina, princesa,
Mater Regis angelorum,
advocata peccatorum,
consolatrix afflictorum.
Salve Reina, princesa,
Madre Reina de los ángeles,
abogada de los pecadores,
consuelo de los afligidos.
L'omnipotent Déu, Fill vostre,
per nostra consolació,
fa la tal congregació,
en lo sant conspecte vostre.
El omnipotente Dios, Hijo vuestro,
para nuestra consolación,
hace la tal congregación,
en vuestra santa presencia.
Vós, molt pura e defesa,
reatus patrum nostrorum,
advocata peccatorum,
consolatrix afflictorum.
Vos, muy pura y defendida,
del reato de nuestros padres,
abogada de los pecadores,
consuelo de los afligidos.
L'últim vers de la salve coincidix amb el moment que cauen agenollats tots els apòstols, excepte sant Joan, que porta la palma daurada i, per tant, és l'únic personatge que sempre està dret al llarg de l'obra. Uns instants després s'alça sant Pere i, dirigint-se a Maria, canta:
Oh, Déu, valeu! E que és açò
d'aquesta congregació?
Algun misteri amagat
vol Déu nos sia revelat.
¡Oh, Dios, valed! ¿Y qué es esto
de esta congregación?
Algún misterio ocultado
quiere Dios que nos sea revelado.
Sant Pere torna a agenollar-se. Maria Salomé, Maria Jacobe i els àngels del seguici marià abandonen els seients i es col·loquen a la capçalera del llit virginal. El xiquet que interpreta el paper de la Mare de Déu agafa un ciri encés amb les mans. És el preludi de la seua mort. Amb veu entretallada i trista recomana als fills que sepulten el seu cos en la vall de Josafat:
Los meus cars fills, puix sou venguts
i lo Senyor vos haja duts,
mon cos vos sia acomanat
lo soterreu en Josafat.
Caros hijos míos, pues sois venidos
y el Señor ya os ha traido,
mi cuerpo os sea encomendado
y en Josafat enterrado.
Després de les últimes notes del cant, Maria cau com morta en el llit. Els apòstols i les Maries acompanyants s'acosten a ajudar-la.
En realitat, tots els personatges que hi ha en l'entaulat, a més de simular un intent d'auxili a la Mare de Déu, amb la seua actitud intenten amagar al públic una part interessant de la tramoia del drama sacre que té lloc en estos moments. L'actor que simulava ser la Mare de Crist, després de desplomar-se, el fan desaparéixer en l'interior del cadafal a través d'un escotilló situat davall del llit. A continuació, una xicoteta plataforma puja a la superfície del llit portant la imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció, patrona d'Elx, en actitud jacent. D'esta manera, s'incorpora a l'escena la figura de Maria que es venera en la basílica il·licitana. La imatge presenta el rostre cobert amb una màscara en què els ulls apareixen tancats a fi de representar més fidelment la seua mort.
Davant del cos de la Mare de Déu reclinat sobre el llit, els apòstols, que porten ciris encesos en els mans, entonen un bell càntic fúnebre en què expressen l'esperança de la futura resurrecció:
Oh, cos sant glorificat
de la Verge santa i pura,
hui seràs tu sepultat
i reinaràs en l'altura.
Oh, cuerpo santo glorificado
de la Virgen santa y pura,
hoy serás tú sepultado
y reinarás en la altura.
En concloure el cant emocionat dels apòstols, s'obrin novament les portes del cel i comença a descendir un artefacte aeri denominat araceli o recèlica. Es tracta d'un aparell en forma de retaule, construït amb ferro i forrat totalment d'oripell. El componen quatre mènsules col·locades simètricament al voltant d'un buit central. En les plataformes superiors apareixen agenollats dos àngels hòmens que toquen una guitarra i una arpa, respectivament. Les mènsules inferiors les ocupen dos àngels xiquets que porten dos guitarres menudes. El buit central està destinat a l'àngel major, que apareix dret i revestit amb ornaments sacerdotals, ja que este personatge també ha de ser interpretat per un religiós. En el moment que la recèlica ha traspassat les portes del cel, una pluja d'oripell cau damunt de l'escenari. El cor angèlic inicia el seu cant i comunica a Maria que la proximitat de la seua Assumpció:
Esposa e Mare de Déu
a nós, àngels, seguireu.
Seureu en cadira real
en lo regne celestial.
Esposa y Madre de Dios
a nos, ángeles, seguireis.
Sentareis en silla real
en el reino celestial.
Car, puix en Vós reposa
Aquell qui cel e món crea,
deveu haver exalçament
e corona molt excel·lent.
Puesto que en Vos reposó
Aquel que cielo y mundo creó,
debeis tener ensalzamiento
y corona muy excelente.
Apòstols e amics de Déu,
aquest cos sagrat pendreu
e portau-lo a Josafat
on vol sia sepultat (6).
Apóstoles y amigos de Dios,
tomad este cuerpo sagrado
y llevadlo a Josafat
donde quiere ser sepultado.
(6) En les representacions actuals únicament és interpretada la primera quarteta d'este cant.
En arribar l'araceli al cadafal, sense detindre el seu cant, l'àngel major agafa una xicoteta imatge de la Mare de Déu vestida amb vels blancs que li oferix un dels xiquets del seguici de Maria. Esta minúscula talla representa l'ànima de la Mare de Déu. Amb això se simbolitza de manera visual la separació de l'ànima i el cos, és a dir, la mort efectiva de la Mare de Déu. En l'ascens els àngels entonen les mateixes estrofes que van cantar en la baixada. I amb l'arribada de l'araceli al cel conclou el primer acte del Misteri (esta baixada de l'araceli queda suprimida en els assajos generals perquè no duren excessivament).
Únicament resta que l'arxipreste de Santa Maria i els cavallers portaestendard i electes entren en el cadafal i besen els peus de la imatge difunta. De la mateixa manera procedixen les Maries, els àngels del seguici i els apòstols. L'últim a fer-ho serà sant Joan, el qual, a més, deixa la palma daurada creuada sobre el pit de la figura de la Mare de Déu. Tot seguit ixen els actors cap a l'ermita de Sant Sebastià, on es desprenen de les seues vestidures fins a l'endemà.
