El text literari del Misteri d'Elx, escrit en valencià -amb un salm i alguns versos llatins-, és relativament breu si el comparem amb altres representacions de característiques semblants de les quals s'han conservat els llibrets, com poden ser el misteri assumpcionista de Tarragona (segle xiv) o el que s'escenificava en la catedral de València (segle xv). L'obra il·licitana consta d'un total de dos-cents cinquanta-nou versos que apareixen distribuïts en estrofes de diversos tipus. Les més nombroses són les quartetes de versos octosíl·labs rimats en la seqüència aabb, és a dir, del model conegut com a noves rimades. També hi figuren, encara que en menor nombre, versos decasíl·labs distribuïts en quartetes amb rima abab, així com heptasíl·labs rimats en aabb i abab.

La brevetat del text potser es deu a la menor importància que, a través de la història, s'ha concedit a la part literària en relació amb la part musical i l'escènica. La complicació d'alguns cants, amb abundants ornaments musicals i l'ús d'una espectacular tramoia aèria, va fer que se sacrificaren part dels versos per a no allargar excessivament la duració de la representació. Les referències conservades apunten cap al segle xvii com l'època en què va tindre lloc la definitiva fixació de la part literària del drama il·licità.

Els texts literaris i musicals, així com les acotacions escèniques que permeten la representació de l'obra, s'han conservat al llarg dels segles en uns manuscrits denominats consuetes. Tot i que hi ha investigadors que suposen l'existència d'una primitiva consueta en mans de la Confraria de la Mare de Déu de l'Assumpció, encarregada de l'escenificació del Misteri abans del 1609, la primera referència concreta a un d'estos llibrets no apareix fins al 1625. En este any, Honorat Martí de Montsí, cavaller del Sant Ofici a Oriola, va demanar a l'il·licità Gaspar Soler Chacón una còpia del text de la Festa, molt possiblement perquè la Inquisició controlara l'ortodòxia de l'obra. Esta obra és el Llibre de la Festa de Nostra Senyora de la Sumptió ditta vulgarment la Festa de la vila d'Elig, treta de són original registre a instància del senyor Honorat Martí de Montsí, cavaller familiar del Sant Offisi i Capità per sa Magestat en la ciutat d'Oriola. Soler Chacón únicament va copiar els versos dels cants i les acotacions teatrals -però no la partitura- de la consueta oficial que custodiava el Consell de la vila en la seua arca de tres claus o caixa forta. Esta còpia es va permetre perquè es tractava d'un encàrrec inquisitorial, ja que, segons indica el mateix Soler, el Consell il·licità no autoritzava cap tipus de transcripcions de la consueta per «la gravetat de la Festa». D'altra banda, el manuscrit va ser enriquit amb una sèrie d'anotacions històriques referides a la ciutat i als festeigs relacionats amb la representació assumpcionista, obra del mateix Soler Chacón. El manuscrit original d'esta consueta del 1625 no es conserva, però la coneixem a través d'una edició realitzada pel que fóra cronista d'Elx, Pere Ibarra i Ruiz (1858-1934), en 1933.

L'any 1639, un personatge anònim -un devot- va realitzar una nova còpia del manuscrit oficial: Consueta de la Festa de Nostra Senyora de l'Assuntió, que se celebra en dos actes, vespra i dia, en la insigne vila d'Elig. Escrit per un devot seu en VI dies del mes de febrer de l'any MDCXXXIX. En esta ocasió es va incloure la música dels cants, així com les anotacions amb els noms dels compositors que van participar en la reforma polifònica del Misteri, en el segle xvi. Esta còpia de la consueta també la coneixem únicament a través d'una edició parcial realitzada pel publicista murcià Javier Fuentes y Ponte (1830-1903) en 1887.

En 1706, l'arxiu del Consell il·licità va ser saquejat per les tropes borbòniques, en plena Guerra de Successió. En este incident la consueta original va patir greus desperfectes i va ser copiada tres anys més tard pel beneficiat Josep Lozano i Roiz perquè poguera ser usada pels mestres de capella o directors musicals del Misteri. El document es titula Consueta o Director per a la gran funció de la vespra i dia de la Mare de Déu de la Asumpció, Patrona de Ells, per als mestres de capella (...) escrita pel beneficiat Josep Lozano i Roiz, prevere, l'any 1709. Esta còpia de Lozano -que inclou acotacions i els texts amb una temàtica musical i literària- és el llibret més antic que es conserva, i l'únic que roman en una institució pública, concretament en l'Arxiu Històric Municipal d'Elx. D'esta consueta del 1709 s'han fet dos edicions facsímils: una en 1941, sufragada per l'Institut d'Espanya, amb un pròleg d'Eugenio d'Ors, i una altra en 1986, confeccionada per la Generalitat Valenciana, amb estudis preliminars de Francesc Massip i Mari Carmen Gómez Muntané.

El mateix Lozano i Roiz va fer en 1722 una nova còpia de la consueta, que resulta ser pràcticament idèntica a l'anterior, encara que no en conserva el títol, i que es custodia actualment en la biblioteca d'aquell que va ser cronista de la ciutat, Juan Orts Roman (1898-1958). L'any 2002, el Patronat del Misteri d'Elx va publicar una edició facsímil d'este document amb un estudi previ de l'investigador Luis Quirante Santacruz (1959-2000).

L'última de les consuetes -cronològicament parlant- de les quals es tenen notícies està datada l'any 1751 i es tracta d'una còpia realitzada per Carlos Tàrrega i Caro del text del 1625 ja esmentat. Es titula Llibre de la Festa de Nostra Senyora de la Sumptió ditta vulgarment la Festa de la vila d'Elig, treta d'originals registres antichs... No conté, per tant, la partitura de l'obra, encara que sí que hi ha una sèrie d'anotacions d'esdeveniments ocorreguts en les representacions del Misteri entre els segles xvi i xviii, que resulten d'una gran utilitat per a analitzar la història i l'evolució escènica del drama assumpcionista. Esta consueta es conserva en la biblioteca dels hereus del cronista il·licità José María Ruiz de Lope y Pérez (1831-1900) i va ser reproduïda en edició facsimilar en 1992 per l'editorial de Manuel Pastor, d'Elx, amb un estudi preliminar de Joan Castaño.