El gran escenari del Misteri d'Elx és la basílica de Santa Maria, un temple barroc que es va començar a construir l'any 1673, sota la direcció de l'arquitecte Francesc Verde. Es va edificar sobre el solar que ocuparen altres edificis religiosos dedicats a Santa Maria en el seu trànsit: la mesquita musulmana, consagrada al culte cristià per Jaume I després de la conquesta del 1265, una església d'estil gòtic (1334-1492) i una altra d'estil renaixentista (1492?-1672). Les obres del temple actual, que duraren més de cent anys, foren dirigides per Pere Quintana (1674-1678), Joan Fauquet (1681-1719), fra Francisco Raimundo (1720-1727) i Marcos Evangeli (1754-1767). En seua l'ornamentació escultòrica intervingué Nicolás de Bussy, autor de la notable portalada major i de la de Sant Agatàngelo. L'edifici, finalment, va ser consagrat en 1784, després de concloure la capella de la Comunió, d'estil neoclàssic, que va projectar Lorenzo Chápuli i va construir José Gonzálvez de Coniedo. L'església ostenta els títols d'Insigne (1789) i de Basílica Menor (1951).

L'escena pròpiament dita es dividix en dos parts ben diferenciades: l'escenari horitzontal o terrestre, i el vertical o aeri.

El primer està format per un entaulat o cadafal de forma quadrada que s'alça en el creuer del temple -lleugerament introduït en el presbiteri- i que apareix rematat mitjançant una xicoteta barana de barrots salomònics, cobert per una grossa estora i il·luminat amb dotze cirials. El fet d'estar ubicat en el centre geomètric de l'església permet que els espectadors, segons el costum medieval, puguen situar-se en els quatre costats.

A este entaulat s'accedix des de la porta major del temple -situada als peus de la nau central- a través d'un pla inclinat denominat andador, per on entren tots els personatges de l'obra excepte aquells que descendixen directament des del cel. Al llarg d'este corredor hi ha col·locats en les pilastres de la nau tres grups escultòrics o xicotets altars que representen paisatges claus en la Passió de Jesucrist: l'hort de Getsemaní, el mont Calvari i el Sant Sepulcre.

L'escenari aeri o vertical s'instal·la en la cúpula de l'església, que, durant les representacions de la Festa, simbolitza el cel. La cúpula es cobrix totalment en la base del seu anell toral amb una gran lona pintada amb núvols i àngels En esta lona hi ha només una obertura quadrada -situada de manera excèntrica cap al costat del presbiteri- que pot obrir-se i tancar-se per mitjà d'unes portes corredisses, les portes del cel. Per damunt de la lona, ocult a la vista dels espectadors, s'instal·la en volada un entaulat de fusta, que permet als tramoistes fer totes les operacions i treballs necessaris per a baixar i pujar els aparells aeris amb els personatges del món celestial.

Estos aparells són tres. En primer lloc, el núvol o magrana en què descendix l'àngel, que anuncia a Maria la seua mort. Està format per dos mènsules octogonals unides per quatre barres de ferro. L'artefacte es tanca totalment amb huit ales o gallons practicables pintats de color roig per la banda exterior, els quals li donen un aspecte esfèric quan ix del cel o hi entra. I després de descendir uns metres, estes ales o gallons s'obrin per mitjà d'uns tirants de corda i llavors es pot contemplar en l'interior -totalment adornat amb oripell- el xiquet que simbolitza un àngel. Aparells escènics similars apareixen documentats amb relativa freqüència en representacions medievals, fonamentalment en cerimònies de tipus àulic -la primera referència, com indica Francesc Massip, apareix en la coronació de Martí l'Humà, l'any1399- i tenien un gran èxit, ja que la seua disposició permetia ocultar l'ocupant i mostrar-lo en el moment escènic adequat.

El segon aparell aeri de la Festa és la recèlica o araceli, que presenta l'aspecte d'un retaule. Al centre apareix el que s'anomena àngel major, dret, i al voltant seu es distribuïxen agenollats sobre dos mènsules superiors i dos mènsules inferiors quatre personatges més, que representen àngels: dos adults dalt, i dos xiquets baix. En el segon acte del Misteri, l'àngel major és substituït per la imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció -patrona d'Elx-, venerada en la basílica de Santa Maria. Com la magrana, l'araceli és també un artefacte teatral d'origen medieval i té el seu naixement en les representacions nadalenques de la visió de la sibil·la.

L'últim dels aparells escènics de caràcter aeri usat en el Misteri il·licità és l'anomenada coronació o trinitat. Es tracta d'un artefacte amb estructura de retaule, semblant a l'araceli, però més reduït. En la part central se situa un tron on s'asseu el cantor que representa el Pare Etern, i als costats, sobre dos mènsules, s'agenollen dos xiquets que representen les altres persones de la Santíssima Trinitat. Este aparell sembla que és més tardà que els dos anteriors, i el seu origen podria estar en el mateix Elx, ja que no s'han trobat referències a artefactes similars en altres representacions.

Els tres enginys pugen i baixen lligats amb unes maromes -una per a la magrana i l'araceli, i una altra, més curta, per a la coronació-, les quals són accionades per mitjà de dos torns moguts a mà, situats en les terrasses del presbiteri de l'església.

Els cantors que no descendixen del cel es visten i es caracteritzen fora del temple, en l'ermita de Sant Sebastià, un xicotet oratori del segle xv situat a uns cinquanta metres de l'església de Santa Maria, en un dels altars del qual es va venerar la imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció fins a 1648.

A l'inici de l'obra els cantors ixen des de l'ermita en un seguici festiu precedits per la banda municipal de música, amb la qual cosa els carrers de la ciutat es convertixen també en escenari de la Festa, escenari que s'amplia a tota l'antiga ciutat emmurallada quan, al matí de la festivitat de l'Assumpció de la Mare de Déu, té lloc la processó i soterrar de Maria, la imatge jacent de la qual és portada pels personatges del Misteri i acompanyada pels fidels il·licitants.